Com som?
Encisada davant d'aquells maravellosos paisatges, aquella olor a mar, el tacte de la sorra, fina, mullada, maleable... sota els meus peus s'anava enfonsant, potser perquè volia que formés part d'aquella bellesa.
Mentre caminava, mirava l'horitzó per mi esperançador, i notava com les ones morien als meus peus i l'escuma blanca quedava sobre l'esponjosa sorra.
Allà on s'ajunta cel i mar, dos tonalitats del mateix color....
no és una metàfora de la nostra vida?
Som un mateix color, a voltes, diferents tonalitats...
Quan camino per la sorra, sense sabates simbolitzant els antics etruscs, em deixo anar, m'allibero de les presses, de l'stress diari, de neguits i fòbies, de febleses incontrolables, d'immaduresa juvenil i em sento més forta, més capaç de tot; una injecció de força agradable i reconfortant.
És només així com m'agrada pensar en les meves coses, les meves pors... perquè sóc capaç de resoldre-les.
I tot sembla tan fàcil...
I és que ha de poder ser fàcil.
De vegades penso que hi ha massa coses que em lliguen, m'estrenyen, m'ofeguen i no em deixen ser relament qui sóc... O qui penso que sóc... potser és realment qui m'agradaria ser i no sóc.
O potser totes aquetes coses són una cuirassa pròpia per no deixar-me veure a mi mateixa que si no faig el que voldria, és potser per por. Por a mi i por a no saber, por a no poder fer o potser por a tenir tals idees.
Realment sóc com m'agradaria ser? Sóc com de petita ( no fa gaire...) pensava ser?
Amb això no contradic la idea de que m'agradi com sóc però, era com jo volia ser?
Aleshores em passa pel cap que, si ja m'agrada com sóc, perquè penso si sóc com volia ser? Potser és que realment no m'agrado però em faig creure que sí però no puc evitar que el meu subconscient m'aboqui a pensaments contraris? Ho són de contraris?
Reflexionem-hi siusplau, reflexionem-hi....
PD: per a totes aquelles i aquells que han sol·licitat un canvi de registre ( STOP dret! ) els dedico aquest petit escrit, en el que hi he abocat els meus pensaments.
0 comments:
Post a Comment